Lo imposible, pel·lícula dirigida per J.A. Bayona i protagonitzada per Ewan McGregor i Naomi Watts, es basa en una història real d'una família espanyola (que al film es converteix en una família americana resident al Japó) que va ser víctima del tsunami de Tailàndia l'any 2004.
La història és simple: els deu primers minuts ens presenten el matrimoni i els tres fills de vacances en un complex hoteler de Tailàndia durant les festes de Nadal. Són uns minuts presidits per la felicitat, el relax, la platja, el sol, etc. Tot molt paradisíac. Després, el tsunami i el caos. I una hora i mitja més de pel·lícula amb la família dividida i la lluita per sobreviure enmig d'un desastre col·lectiu descomunal i inesperat.
Lo imposible ha estat premiada i ha rebut el reconeixement del públic i la major part de la crítica. Tècnicament està ben feta. Les interpretacions s'ajusten al dramatisme de la història, però... més enllà d'un guió que ens vol amagar deliberadament si la família es retrobarà o no, si el pare ha sobreviscut o si la mare sobreviurà, més enllà d'això, la tensió narrativa es dilueix. Es recrea en el drama familiar de manera superficial, busca descaradament la llagrimeta de l'espectador i no té el tremp necessari per aguantar dues hores de metratge que ja veus a venir com acabaran, perquè estem davant d'una pel·lícula de catàstrofes (com les d'accidents d'avions o terratrèmols dels anys 70), però actualitzada en uns fets del 2004. Si no fos perquè està inspirada en un fet real que tots guardem a la memòria, Lo imposible seria un telefilm típic i previsible made in Hollywood de dissabte a la tarda, ideal per fer la migdiada.
En definitiva, molts mitjans i poca substància. I un interrogant que ens assalta després de veure Lo imposible: ¿segur que, del tsunami de Tailàndia, no se'n podia haver fet una història amb més entitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada