Lo imposible (2012) **

Lo imposible, pel·lícula dirigida per J.A. Bayona i protagonitzada per Ewan McGregor i Naomi Watts, es basa en una història real d'una família espanyola (que al film es converteix en una família americana resident al Japó) que va ser víctima del tsunami de Tailàndia l'any 2004. 

La història és simple: els deu primers minuts ens presenten el matrimoni i els tres fills de vacances en un complex hoteler de Tailàndia durant les festes de Nadal. Són uns minuts presidits per la felicitat, el relax, la platja, el sol, etc. Tot molt paradisíac. Després, el tsunami i el caos. I una hora i mitja més de pel·lícula amb la família dividida i la lluita per sobreviure enmig d'un desastre col·lectiu descomunal i inesperat.  

Lo imposible ha estat premiada i ha rebut el reconeixement del públic i la major part de la crítica. Tècnicament està ben feta. Les interpretacions s'ajusten al dramatisme de la història, però... més enllà d'un guió que ens vol amagar deliberadament si la família es retrobarà o no, si el pare ha sobreviscut o si la mare sobreviurà, més enllà d'això, la tensió narrativa es dilueix. Es recrea en el drama familiar de manera superficial, busca descaradament la llagrimeta de l'espectador i no té el tremp necessari per aguantar dues hores de metratge que ja veus a venir com acabaran, perquè estem davant d'una pel·lícula de catàstrofes (com les d'accidents d'avions o terratrèmols dels anys 70), però actualitzada en uns fets del 2004. Si no fos perquè està inspirada en un fet real que tots guardem a la memòria, Lo imposible seria un telefilm típic i previsible made in Hollywood de dissabte a la tarda, ideal per fer la migdiada. 

En definitiva, molts mitjans i poca substància. I un interrogant que ens assalta després de veure Lo imposible: ¿segur que, del tsunami de Tailàndia, no se'n podia haver fet una història amb més entitat?

The Flowers of War (2011) ***

The Flowers of War és una coproducció entre la Xina i Hong-Kong dirigida per Zhang Yimou que se centra en l'episodi de l'any 1937 a Nanquín, durant la guerra entre el Japó i la Xina, quan l'exèrcit japonès va arrasar la ciutat i va provocar una matança històrica que encara avui es recorda. La pel·lícula es basa en la novel·la Les 13 dones de Nanquín, de l'escriptora xinesa Geling Yan, i és la producció més cara del cinema xinès amb un pressupost de cent milions de dòlars.

El film presenta la història d'un maquillador de cadàvers (Christian Bale) que arriba a una església catòlica de Nanquín per enterrar el capellà. Allà es troba un grup de noies atemorides (estudiants d'entre 11 i 12 anys) i un escolanet xinès (George), als quals haurà de protegir de l'exèrcit invasor japonès. Tot es complicarà quan un grup de prostitutes de la ciutat, per escapar del saqueig i la matança dels japonesos, entrarà a l'església buscant refugi.

La pel·lícula té un bon ritme narratiu (dues hores i vint-i-cinc minuts que no es fan llargues), unes interpretacions molt bones i una excel·lent realització. Els problemes són de guió, que no sempre encaixa bé les peces, i també de punt de vista narratiu. 

Pel que fa al guió, només dos exemples d'errors o incongruències: d'una banda, el personatge de John, que està alcoholitzat, però que a mitja pel·lícula deixa de beure... per què?; de l'altra, l'escena en què el jove George reconeix el cos d'una de les prostitutes gràcies a unes arracades de jade... que la noia s'acabava de posar i que ell no havia vist abans (!!!).  

Pel que fa a la perspectiva de la narració, unes quantes pífies.Com que tot el film està narrat en primera persona per una de les nenes, hi ha diverses escenes que ella mai no va viure ni veure, i que el personatge de John (Christian Bale) mai no l'hi explica. Com, doncs, pot narrar-ho la pel·licula? El gran error dels films en primera persona  (com Titànic, per exemple) és el munt d'incogruències de la narració (la primera persona sempre té una perspectiva limitada i no pot saber-ho tot), que en general no semblen importar ni a productors ni a directors. Un fet lamentable, ja que aleshores la història perd coherència i cau en la inversemblança, com en el cas que ens ocupa.

La pel·lícula es basa en una novel·la de l'escriptora Geling Yan, però amb nombroses diferències. A la novel·la no existeixen ni els personatges de l'assistent funerari (John) ni de l'escolanet (George), sinó el pare Engelmann (un capellà vell) i Fabio, un diaca italoamericà fill de missioners que ajudà el vell capellà. Però el més important és que la novel·la està escrita en tercera persona (i no des de la perspectiva d'una de les nenes), la qual cosa salva la limitació de la perspectiva. Per què, doncs, el canvi? Per què la pel·licula modifica el punt de vista narratiu i fa de la limitació de la perspectiva un problema que després no sap resoldre? Aquest és el gran interrogant d'un film que es deixa veure bé, que impressiona tant en el drama humà com en les escenes amb efectes especials, però que cau en la incoherència narrativa, cosa imperdonable per a un film que vol ser una gran obra, i que no ho aconsegueix.