Continuïtat cinematogràfica o raccord

Tenint en compte que una pel·lícula no se sol filmar per ordre de seqüències, cal ser molt curosos a l'hora de mantenir la continuïtat cinematogràfica o raccord.  Altrament, quan es munta el film podem trobar-hi errors que faran perdre en l'espectador la il·lusió de la seqüència. La continuïtat o raccord pot ser d'espai, de vestuari i escenari, d'il·luminació, etc.  

Aquí tenim un error de raccord en el film Taxi Driver (1976). L'escena passa en una cafeteria. Els personatges de Travis i Iris conversen i ella porta unes ulleres de plàstic de color verd. Durant la conversa se les treu i les guarda a la bossa. Al final de la seqüència, Iris torna a obrir la bossa i se les posa de nou, però les ulleres són unes altres, amb la muntura metàl·lica i els vidres blaus. Error greu, que no passa desapercebut a l'espectador.

Paterson (2016) ***

Aquesta petita gran pel·lícula de Jim Jarmusch encantarà a una minoria. No és un film comercial, ni destinat al gran públic. No hi haurà cues per veure-la al cinema... No. Paterson està dirigida als esperits sensibles, als amants de la poesia i de la vida discreta. El film descriu el dia a dia d'un conductor d'autobús de la ciutat de Paterson (Nova Jersey) que es diu precisament Paterson i que porta una existència rutinària i feliç al costat de la seva dona. El protagonista es dedica a la feina, però aprofita el temps lliure per escriure poemes. La pel·ícula juga, i molt bé, a la dualitat i al desdoblament. Està plena de detalls i el seu ritme pausat i lent és, en essència, una metàfora del mateix personatge i de la seva actitud vital. Paterson és una petita joia que cal veure més d'una vegada... i assaborir-la en petits glops. Com a teló de fons, la poesia de William Carlos Williams. 

Gran pla general

El gran pla general mostra un paisatge o escenari (de vegades també una multitud) i té una finalitat descriptiva. No pretén centrar-se en els personatges, sinó en l'entorn i el context. 

Pla general

El pla general ens ofereix una visió de l'entorn i dels personatges. Te la funció d'informar-nos del lloc i de les condicions en què es desenvolupa l'acció. Se sol utilitzar al començament d'una seqüència narrativa.

Una pastisseria a Tòquio (2015) ***

Als cinemes Texas de Barcelona, hem pogut assistir a la projecció d'una pel·lícula japonesa de Naomi Kawase (basada en la novel·la de Durian Sukegawa) titulada AN (d'Anko, que és la pasta de mongetes vermelles amb què es fan els populars pastissets doraiakis).  

La pel·lícula es basa en una novel·la de Durian Sukegawa adaptada per la mateixa Naoemi Kawase. La traducció del títol en català (Una pastisseria Tòquio) és enganyosa, perquè en realitat l'aliment culinari només és un pretext i la "pastisseria"és sobretot un espai simbòlic.

En realitat AN és un film introspectiu i intimista on passen ben poques coses, però on, al mateix temps, trobem uns personatges que s’enfronten a problemes importants, tot i que no els exterioritzen, perquè els costa comunicar-se. Tres generacions diferents (una dona gran, un home de mitjana edat i una adolescent), tres personatges solitaris, incompresos, marginats, que han d’afrontar l’experiència de viure i de sobreviure en un món que no els vol o que els ignora.

A partir de l’anècdota de l’elaboració de la pasta dels doraiakis, el film se submergeix en el dia a dia dels tres protagonistes i, com qui no vol la cosa, va tocant temes com la vellesa, la malaltia, la postguerra, la dignificació del treball ben fet, la pèrdua de les tradicions en un món modern, els joves i el seu futur, etc. 

El film és de narració lenta i la tècnica és gairebé la d’un film amateur (una càmera, molts primers plans, els silencis i els diàlegs dels personatges per davant de l’acció…), però rere aquesta aparent manera de filmar quasi domèstica s’hi amaga una pel·lícula profunda que ens explica molt més del Japó actual del que aparentment sembla. 

AN (o Una pastisseria a Tòquio) és un film delicat i sensible, no apte per als amants de les pel·lícules made in Hollywood ni per aquells que busquin acció o un simple entreteniment per passar la tarda. És cinema japonès contemporani en estat pur.

Pla de detall

El pla de detall (o primeríssim pla) es fa servir per destacar un element que, en un pla diferent, passaria desaparcebut, però que el director vol posar en primer terme. Té un efecte dramàtic, de suspens, d'anticipació, etc., i és molt freqüent en els gèneres policíac i de misteri, de terror, el thriller... 

Pla americà

El pla americà és un pla mig llarg (també s'anomena pla de 3/4) i es caracteritza perquè s'enquadra la figura des del cap fins als genolls. S'anomena americà perquè es feia servir en els westerns per tal que es poguessin veure els duels dels pistolers. Després s'ha generalitzat a tots els gèneres.

Pla seqüència

Una de les tècniques cinematogràfiques més celebrades és el pla seqüència, que consisteix a filmar, en una presa sense talls, una sequència sencera. 

La finalitat d'aquest procediment és emfasitzar la intensitat dramàtica o narrativa de la seqüència i té una gran complexitat tècnica, ja que obliga el director a coordinar de manera perfecta els actors, la càmera, la il·luminació, etc. Si un dels elements falla, cal començar des del principi. 

Podem reconèixer el pla seqüència en pel·lícules de grans directors (Haneke, Hitchcock, Kubrick, Scorsese, Taratino, Tarkovski, Welles,  etc.).

Sens dubte un dels més famosos de la història del cinema és l'escena inicial del film Touch of Evil (1958) --traduït en castellà com a Sed de mal-- d'Orson Welles, on a través del pla seqüència es crea el suspens (la bomba que ha d'esclatar en qualsevol moment), mentre se'ns presenta la parella protagonista. Tot en poc més de tres minuts.

The Canal (2014) **

Producció irlandesa, escrita i dirigida per Ivan Kavanagh, sobre una parella que es trasllada a una casa a prop d'un canal. El marit (David) treballa revisant pel·lícules antigues i, en una filmació de la policia de 1902, descobreix uns terribles assassinats que van tenir lloc precisament a la casa on viuen. A partir d'aquí, The Canal deriva cap al terror psicològic, amb uns quants ensurts però no gaires. Hi ha moments inspirats en altres pel·lícules dels últims anys (The Ring, The Conjuring, Insidious, Sinister, etc.), que un bon aficionat al gènere sabrà reconèixer, però The Canal. tot i que pot entretenir, no aporta res de nou. A més, el principal problema de la pel·lícula és la seva previsibilitat. Al cap d'un quart d'hora, l'espectador intueix per on va la història i, passada mitja hora, ja ho té claríssim. Els seixanta minuts següents, doncs, són el que un s'espera, fil per randa. Fins a l'escena final, forçada i innecessàriament provocadora, on Kavanagh ha volgut impactar l'espectador, atès que era conscient que no ho havia fet al llarg del film. Una llàstima.

Nightcrawler (2014) ***

Nightcrawler explica la història d'un home desesperat per trobar feina, que subsisteix robant i que s'acaba convertint en reporter de sucessos per compte propi a la ciutat de Los Angeles. El personatge de Lou Bloom, magníficament interpretat per Jake Gyllenhaal, és un veritable psicòpata, un individu fred, sense moral ni escrúpols que, del no res, acaba convertit en tot un exitós perseguidor de notícies criminals per després vendre-les a una cadena de televisió. El film té reminiscències d'El gran carnaval (1951) de Billy Wilder o de Network (1976) de Sidney Lumet, però deriva més cap al costat fosc del protagonista, que no pas en l'espectacle televisiu. Nightcrawler és una bona pel·lícula (bon guió i excel·lent interpretació de Gyllenhaal) que et fa pensar, però no sobre la societat cap on anem, sinó sobre la societat que tenim.