Gran pla general

El gran pla general mostra un paisatge o escenari (de vegades també una multitud) i té una finalitat descriptiva. No pretén centrar-se en els personatges, sinó en l'entorn i el context. 

Pla general

El pla general ens ofereix una visió de l'entorn i dels personatges. Te la funció d'informar-nos del lloc i de les condicions en què es desenvolupa l'acció. Se sol utilitzar al començament d'una seqüència narrativa.

Una pastisseria a Tòquio (2015) ***

Als cinemes Texas de Barcelona, hem pogut assistir a la projecció d'una pel·lícula japonesa de Naomi Kawase (basada en la novel·la de Durian Sukegawa) titulada AN (d'Anko, que és la pasta de mongetes vermelles amb què es fan els populars pastissets doraiakis).  

La pel·lícula es basa en una novel·la de Durian Sukegawa adaptada per la mateixa Naoemi Kawase. La traducció del títol en català (Una pastisseria Tòquio) és enganyosa, perquè en realitat l'aliment culinari només és un pretext i la "pastisseria"és sobretot un espai simbòlic.

En realitat AN és un film introspectiu i intimista on passen ben poques coses, però on, al mateix temps, trobem uns personatges que s’enfronten a problemes importants, tot i que no els exterioritzen, perquè els costa comunicar-se. Tres generacions diferents (una dona gran, un home de mitjana edat i una adolescent), tres personatges solitaris, incompresos, marginats, que han d’afrontar l’experiència de viure i de sobreviure en un món que no els vol o que els ignora.

A partir de l’anècdota de l’elaboració de la pasta dels doraiakis, el film se submergeix en el dia a dia dels tres protagonistes i, com qui no vol la cosa, va tocant temes com la vellesa, la malaltia, la postguerra, la dignificació del treball ben fet, la pèrdua de les tradicions en un món modern, els joves i el seu futur, etc. 

El film és de narració lenta i la tècnica és gairebé la d’un film amateur (una càmera, molts primers plans, els silencis i els diàlegs dels personatges per davant de l’acció…), però rere aquesta aparent manera de filmar quasi domèstica s’hi amaga una pel·lícula profunda que ens explica molt més del Japó actual del que aparentment sembla. 

AN (o Una pastisseria a Tòquio) és un film delicat i sensible, no apte per als amants de les pel·lícules made in Hollywood ni per aquells que busquin acció o un simple entreteniment per passar la tarda. És cinema japonès contemporani en estat pur.

Pla de detall

El pla de detall (o primeríssim pla) es fa servir per destacar un element que, en un pla diferent, passaria desaparcebut, però que el director vol posar en primer terme. Té un efecte dramàtic, de suspens, d'anticipació, etc., i és molt freqüent en els gèneres policíac i de misteri, de terror, el thriller... 

Pla americà

El pla americà és un pla mig llarg (també s'anomena pla de 3/4) i es caracteritza perquè s'enquadra la figura des del cap fins als genolls. S'anomena americà perquè es feia servir en els westerns per tal que es poguessin veure els duels dels pistolers. Després s'ha generalitzat a tots els gèneres.

Pla seqüència

Una de les tècniques cinematogràfiques més celebrades és el pla seqüència, que consisteix a filmar, en una presa sense talls, una sequència sencera. 

La finalitat d'aquest procediment és emfasitzar la intensitat dramàtica o narrativa de la seqüència i té una gran complexitat tècnica, ja que obliga el director a coordinar de manera perfecta els actors, la càmera, la il·luminació, etc. Si un dels elements falla, cal començar des del principi. 

Podem reconèixer el pla seqüència en pel·lícules de grans directors (Haneke, Hitchcock, Kubrick, Scorsese, Taratino, Tarkovski, Welles,  etc.).

Sens dubte un dels més famosos de la història del cinema és l'escena inicial del film Touch of Evil (1958) --traduït en castellà com a Sed de mal-- d'Orson Welles, on a través del pla seqüència es crea el suspens (la bomba que ha d'esclatar en qualsevol moment), mentre se'ns presenta la parella protagonista. Tot en poc més de tres minuts.

The Canal (2014) **

Producció irlandesa, escrita i dirigida per Ivan Kavanagh, sobre una parella que es trasllada a una casa a prop d'un canal. El marit (David) treballa revisant pel·lícules antigues i, en una filmació de la policia de 1902, descobreix uns terribles assassinats que van tenir lloc precisament a la casa on viuen. A partir d'aquí, The Canal deriva cap al terror psicològic, amb uns quants ensurts però no gaires. Hi ha moments inspirats en altres pel·lícules dels últims anys (The Ring, The Conjuring, Insidious, Sinister, etc.), que un bon aficionat al gènere sabrà reconèixer, però The Canal. tot i que pot entretenir, no aporta res de nou. A més, el principal problema de la pel·lícula és la seva previsibilitat. Al cap d'un quart d'hora, l'espectador intueix per on va la història i, passada mitja hora, ja ho té claríssim. Els seixanta minuts següents, doncs, són el que un s'espera, fil per randa. Fins a l'escena final, forçada i innecessàriament provocadora, on Kavanagh ha volgut impactar l'espectador, atès que era conscient que no ho havia fet al llarg del film. Una llàstima.

Nightcrawler (2014) ***

Nightcrawler explica la història d'un home desesperat per trobar feina, que subsisteix robant i que s'acaba convertint en reporter de sucessos per compte propi a la ciutat de Los Angeles. El personatge de Lou Bloom, magníficament interpretat per Jake Gyllenhaal, és un veritable psicòpata, un individu fred, sense moral ni escrúpols que, del no res, acaba convertit en tot un exitós perseguidor de notícies criminals per després vendre-les a una cadena de televisió. El film té reminiscències d'El gran carnaval (1951) de Billy Wilder o de Network (1976) de Sidney Lumet, però deriva més cap al costat fosc del protagonista, que no pas en l'espectacle televisiu. Nightcrawler és una bona pel·lícula (bon guió i excel·lent interpretació de Gyllenhaal) que et fa pensar, però no sobre la societat cap on anem, sinó sobre la societat que tenim.

The Imitation Game (2014) ***

El film The Imitation Game, traduït al castellà com a Descifrando Enigma, és un thriller basat en fets reals i també un biopic sobre el matemàtic Alan Turing (1912-1954), un professor reclutat pel govern britànic per desxifrar els codis secrets nazis durant la segona guerra mundial. Turing inventarà una màquina, precursora dels ordinadors, però la seva feina no serà reconeguda públicament, atès el caràcter secret de la missió i també a causa de la seva homosexualitat.

Plantejada a partir de diversos flash-backs, el film va desgranant la història de la invenció de la màquina, amb elements de suspens i intentant revelar-nos la personalitat complexa de Turing. Potser en aquest punt es queda una mica curta, però en conjunt és una bona pel·lícula, i el que més destaca és la gran interpretació de Benedict Cumberbatch, plena de matisos, i que el portarà sens dubte a ser un candidat als Oscars. 

El Hòbbit 2: la desolació de Smaug (2013) **

Ens arriba la segona part del Hòbbit i els mals auguris es confirmen. La pel·lícula de Peter Jackson té una bona factura tècnica, intèrprets de renom i molts recursos... però no és un bon film. El guió s'estira com un xiclet i no té gaire substància, alguns diàlegs fan riure, les escenes d'acció no estan a l'alçada (de fet, la de Légolas baixant pel riu i lluitant contra els orcs sembla una escena de vídeojoc) i sobretot, sobretot, es fa llarga i avorrida. Potser no és tan lenta com la primera part, però poc li'n falta. El més acceptable del film són les escenes on apareix Smaug, és a dir, els quaranta minuts últims, tot i que les seqüències del drac harrypotteregen força. A la primera hora i mitja hi passa ben poca cosa. Massa pressupost i esforços per a tan poc resultat. Segurament els fans de la trilogia d'El Senyor dels Anells estaran encantats, tot i algunes objeccions, perquè es retrobaran amb tot l'univers Tolkien. Però per als amants del cinema, la pel·lícula no val gran cosa. Caldrà esperar la tercera i última part per saber si tot plegat fa un remuntada final.