Shelter (2010) **

Una psiquiatra forense (Julianne Moore), que es dedica a estudiar els casos de personalitat múltiple, descobreix que totes les personalitats d'un dels seus pacients (Jonathan Rhys Meyers) corresponen a individus que han estat brutalment assassinats. Arribarà un punt en què haurà d'admetre que hi ha alguna cosa estranya a la qual no troba una resposta lògica... El film (estrenat a Espanya amb el títol de La sombra de los otros) es pot considerar un exemple de thriller que acaba derivant cap al vessant sobrenatural, subgènere tan de moda en els últims anys. La pel·lícula és del mateix productor que The Ring (2002) i del guionista d'Identity (2003). És visualment força atractiva, però sense força narrativa, a estones fins i tot avorrida, i amb una sensació de déjà vu pel que fa a la història —recorda molts altres films del mateix estil, com Fallen (1998) o Dorothy Mills (2008), entre d'altres—. El més destacat, sens dubte, és la interpretació de Jonathan Rhys Meyers, capaç de dotar el seu personatge d'un aspecte tan inquietant que fa posar els pèls de punta.

Arbitrage (2012) ***

Aquest film acabat d'estrenar (titulat Arbitrage en la versió original i El fraude en l'espanyola) enceta un nou (sub)gènere molt adequat per al moment actual: el thriller financer. Richard Gere, als seus 62 anys, fa una magnífica interpretació d'un home de negocis americà que es veu abocat a un dilema difícil, i que haurà de triar entre salvar la pell o salvar el món (familiar i financer) que ha construït al llarg d'una vida. El film té uns bons secundaris (Susan Sarandon en el paper d'esposa i Tim Roth fent de policia desmanegat) i una bona història que no es fa pesada al llarg de l'hora i tres quarts que dura. És una pel·lícula entretinguda i que fa pensar, però no és cap obra mestra. Està bé i prou, que ja és molt en els temps que vivim.

Acció!

El mot cinema prové de κινή (kiné), que significa «moviment», i de γραφóς (grafós), que vol dir «dibuix» o «imatge». Amb aquest terme es volia definir el concepte d'imatge en moviment, que és l'essència del cinema. Però allò que va néixer com una tècnica, aviat es va convertir en un art (el setè art) que, amb el pas del temps, s'ha anat diversificant (en gèneres i subgèneres), ha crescut i s'ha desenvolupat, en part gràcies a la tecnologia, i també, cal reconèixer-ho, s'ha anat pervertint. Avui dia, de tot se'n diu cinema. Per això és tan important no perdre el sentit crític. És l'única manera de saber si allò que veiem és cinema... o no ho és.