Revisitar el western sempre és bo. Al cap i a la fi, és una de les (poques) aportacions nord-americanes (juntament amb el jazz) a la cultura global. Però en veure La redempció de Henry Myers, un s'adona de seguida que ha comès un error. Per resumir, direm que el protagonsita se sent culpable de la mort d'un home quan, en companyia de dos sapastres, ha fet un atracament. Una dona viuda i els seus fills el recullen, el curen i el salven. Ell se sent agraït i alhora admira la fe religiosa de la dona, que ha superat l'assassinat del marit. Amb el temps, comença a sentir-se malament pel que ha fet i... ja es pot endevinar el final, oi? El problema del film és la moralina, estil "La casa de la Pradera", els diàlegs carregosos, etc. La pel·lícula és una autèntica americanada infumable. Veient-la, un troba a faltar revisions del gènere personals i de qualitat, com la de Clint Eastwood a Unforgiven [Sense perdó] (1992) o la dels germans Coen a True Grit [Valor de llei] (2010), que sí que valien molt la pena. Un consell: no perdeu el temps amb La redempció de Henry Myers.
