The Flowers of War és una coproducció entre la Xina i Hong-Kong dirigida per Zhang Yimou que se centra en l'episodi de l'any 1937 a Nanquín, durant la guerra entre el Japó i la Xina, quan l'exèrcit japonès va arrasar la ciutat i va provocar una matança històrica que encara avui es recorda. La pel·lícula es basa en la novel·la Les 13 dones de Nanquín, de l'escriptora xinesa Geling Yan, i és la producció més cara del cinema xinès amb un pressupost de cent milions de dòlars.
El film presenta la història d'un maquillador de cadàvers (Christian Bale) que arriba a una església catòlica de Nanquín per enterrar el capellà. Allà es troba un grup de noies atemorides (estudiants d'entre 11 i 12 anys) i un escolanet xinès (George), als quals haurà de protegir de l'exèrcit invasor japonès. Tot es complicarà quan un grup de prostitutes de la ciutat, per escapar del saqueig i la matança dels japonesos, entrarà a l'església buscant refugi.
La pel·lícula té un bon ritme narratiu (dues hores i vint-i-cinc minuts que no es fan llargues), unes interpretacions molt bones i una excel·lent realització. Els problemes són de guió, que no sempre encaixa bé les peces, i també de punt de vista narratiu.
Pel que fa al guió, només dos exemples d'errors o incongruències: d'una banda, el personatge de John, que està alcoholitzat, però que a mitja pel·lícula deixa de beure... per què?; de l'altra, l'escena en què el jove George reconeix el cos d'una de les prostitutes gràcies a unes arracades de jade... que la noia s'acabava de posar i que ell no havia vist abans (!!!).
Pel que fa a la perspectiva de la narració, unes quantes pífies.Com que tot el film està narrat en primera persona per una de les nenes, hi ha diverses escenes que ella mai no va viure ni veure, i que el personatge de John (Christian Bale) mai no l'hi explica. Com, doncs, pot narrar-ho la pel·licula? El gran error dels films en primera persona (com Titànic, per exemple) és el munt d'incogruències de la narració (la primera persona sempre té una perspectiva limitada i no pot saber-ho tot), que en general no semblen importar ni a productors ni a directors. Un fet lamentable, ja que aleshores la història perd coherència i cau en la inversemblança, com en el cas que ens ocupa.
La pel·lícula es basa en una novel·la de l'escriptora Geling Yan, però amb nombroses diferències. A la novel·la no existeixen ni els personatges de l'assistent funerari (John) ni de l'escolanet (George), sinó el pare Engelmann (un capellà vell) i Fabio, un diaca italoamericà fill de missioners que ajudà el vell capellà. Però el més important és que la novel·la està escrita en tercera persona (i no des de la perspectiva d'una de les nenes), la qual cosa salva la limitació de la perspectiva. Per què, doncs, el canvi? Per què la pel·licula modifica el punt de vista narratiu i fa de la limitació de la perspectiva un problema que després no sap resoldre? Aquest és el gran interrogant d'un film que es deixa veure bé, que impressiona tant en el drama humà com en les escenes amb efectes especials, però que cau en la incoherència narrativa, cosa imperdonable per a un film que vol ser una gran obra, i que no ho aconsegueix.
S'ha acabat la 39a edició de FILMETS, el festival internacional de curmtetratges i vídeo que es fa a Badalona. Tot i que el jurat i els presentadors, a la gala de clausura, no deixaven de repetir la gran qualitat dels films i com de difícil havia estat haver de donar els premis, jo em refermo en què la qualitat d'enguany no ha estat gaire alta, en conjunt, comparada amb edicions anteriors. Alguns films bons, sí, però molta palla també. En més d'una ocasió, he pensat com devien ser els curmetratges no seleccionats, si els que es projectaven eren tan dolents. I no devia ser jo sol, qui ho pensava. En diverses sessions, molts dels filmets no rebien ni aplaudiments després de la projecció. Xiulets no, per respecte, però silenci moltíssim.
