El pla de detall (o primeríssim pla) es fa servir per destacar un element que, en un pla diferent, passaria desaparcebut, però que el director vol posar en primer terme. Té un efecte dramàtic, de suspens, d'anticipació, etc., i és molt freqüent en els gèneres policíac i de misteri, de terror, el thriller...
El pla americà és un pla mig llarg (també s'anomena pla de 3/4) i es caracteritza perquè s'enquadra la figura des del cap fins als genolls. S'anomena americà perquè es feia servir en els westerns per tal que es poguessin veure els duels dels pistolers. Després s'ha generalitzat a tots els gèneres.
Una de les tècniques cinematogràfiques més celebrades és el pla seqüència, que consisteix a filmar, en una presa sense talls, una sequència sencera.
La finalitat d'aquest procediment és emfasitzar la intensitat dramàtica o narrativa de la seqüència i té una gran complexitat tècnica, ja que obliga el director a coordinar de manera perfecta els actors, la càmera, la il·luminació, etc. Si un dels elements falla, cal començar des del principi.
Podem reconèixer el pla seqüència en pel·lícules de grans directors (Haneke, Hitchcock, Kubrick, Scorsese, Taratino, Tarkovski, Welles, etc.).
Sens dubte un dels més famosos de la història del cinema és l'escena inicial del film Touch of Evil (1958) --traduït en castellà com a Sed de mal-- d'Orson Welles, on a través del pla seqüència es crea el suspens (la bomba que ha d'esclatar en qualsevol moment), mentre se'ns presenta la parella protagonista. Tot en poc més de tres minuts.
Producció irlandesa, escrita i dirigida per Ivan Kavanagh, sobre una parella que es trasllada a una casa a prop d'un canal. El marit (David) treballa revisant pel·lícules antigues i, en una filmació de la policia de 1902, descobreix uns terribles assassinats que van tenir lloc precisament a la casa on viuen. A partir d'aquí, The Canal deriva cap al terror psicològic, amb uns quants ensurts però no gaires. Hi ha moments inspirats en altres pel·lícules dels últims anys (The Ring, The Conjuring, Insidious, Sinister, etc.), que un bon aficionat al gènere sabrà reconèixer, però The Canal. tot i que pot entretenir,no aporta res de nou. A més, el principal problema de la pel·lícula és la seva previsibilitat. Al cap d'un quart d'hora, l'espectador intueix per on va la història i, passada mitja hora, ja ho té claríssim. Els seixanta minuts següents, doncs, són el que un s'espera, fil per randa. Fins a l'escena final, forçada i innecessàriament provocadora, on Kavanagh ha volgut impactar l'espectador, atès que era conscient que no ho havia fet al llarg del film. Una llàstima.
Nightcrawler explica la història d'un home desesperat per trobar feina, que subsisteix robant i que s'acaba convertint en reporter de sucessos per compte propi a la ciutat de Los Angeles. El personatge de Lou Bloom, magníficament interpretat per Jake Gyllenhaal, és un veritable psicòpata, un individu fred, sense moral ni escrúpols que, del no res, acaba convertit en tot un exitós perseguidor de notícies criminals per després vendre-les a una cadena de televisió. El film té reminiscències d'El gran carnaval (1951) de Billy Wilder o de Network (1976) de Sidney Lumet, però deriva més cap al costat fosc del protagonista, que no pas en l'espectacle televisiu. Nightcrawler és una bona pel·lícula (bon guió i excel·lent interpretació de Gyllenhaal) que et fa pensar, però no sobre la societat cap on anem, sinó sobre la societat que tenim.
El film The Imitation Game, traduït al castellà com a Descifrando Enigma, és un thriller basat en fets reals i també un biopic sobre el matemàtic Alan Turing (1912-1954), un professor reclutat pel govern britànic per desxifrar els codis secrets nazis durant la segona guerra mundial. Turing inventarà una màquina, precursora dels ordinadors, però la seva feina no serà reconeguda públicament, atès el caràcter secret de la missió i també a causa de la seva homosexualitat.
Plantejada a partir de diversos flash-backs, el film va desgranant la història de la invenció de la màquina, amb elements de suspens i intentant revelar-nos la personalitat complexa de Turing. Potser en aquest punt es queda una mica curta, però en conjunt és una bona pel·lícula, i el que més destaca és la gran interpretació de Benedict Cumberbatch, plena de matisos, i que el portarà sens dubte a ser un candidat als Oscars.
Ens arriba la segona part del Hòbbit i els mals auguris es confirmen. La pel·lícula de Peter Jackson té una bona factura tècnica, intèrprets de renom i molts recursos... però no és un bon film. El guió s'estira com un xiclet i no té gaire substància, alguns diàlegs fan riure, les escenes d'acció no estan a l'alçada (de fet, la de Légolas baixant pel riu i lluitant contra els orcs sembla una escena de vídeojoc) i sobretot, sobretot, es fa llarga i avorrida. Potser no és tan lenta com la primera part, però poc li'n falta. El més acceptable del film són les escenes on apareix Smaug, és a dir, els quaranta minuts últims, tot i que les seqüències del drac harrypotteregen força. A la primera hora i mitja hi passa ben poca cosa. Massa pressupost i esforços per a tan poc resultat. Segurament els fans de la trilogia d'El Senyor dels Anells estaran encantats, tot i algunes objeccions, perquè es retrobaran amb tot l'univers Tolkien. Però per als amants del cinema, la pel·lícula no val gran cosa. Caldrà esperar la tercera i última part per saber si tot plegat fa un remuntada final.
L´última pel·lícula de Woody Allen és fresca, divertida, insubstancial... el que els crítics en dirien una obra menor. La trama és mínima, les interpretacions bones, en general, els diàlegs sensacionals, el paisatge de la Provença, molt bonic, però el conjunt no brilla especialment. Falla la química entre els dos protagonistes (un Colin Firth i un Emma Stone que ben bé podrien ser pare i filla) i a la pel·lícula li falta trempera. És una comèdia romàntica d'hora i mitja, entretinguda i prou, sense sorpreses, perquè de seguida s'intueix el que passa i des de bon principi ja esperes el final. No és cap obra mestra, ni cap film digne de ser recordat, però es deixa veure.
Revisitar el western sempre és bo. Al cap i a la fi, és una de les (poques) aportacions nord-americanes (juntament amb el jazz) a la cultura global. Però en veure La redempció de Henry Myers, un s'adona de seguida que ha comès un error. Per resumir, direm que el protagonsita se sent culpable de la mort d'un home quan, en companyia de dos sapastres, ha fet un atracament. Una dona viuda i els seus fills el recullen, el curen i el salven. Ell se sent agraït i alhora admira la fe religiosa de la dona, que ha superat l'assassinat del marit. Amb el temps, comença a sentir-se malament pel que ha fet i... ja es pot endevinar el final, oi? El problema del film és la moralina, estil "La casa de la Pradera", els diàlegs carregosos, etc. La pel·lícula és una autèntica americanada infumable. Veient-la, un troba a faltar revisions del gènere personals i de qualitat, com la de Clint Eastwood a Unforgiven [Sense perdó] (1992) o la dels germans Coen a True Grit [Valor de llei] (2010), que sí que valien molt la pena. Un consell: no perdeu el temps amb La redempció de Henry Myers.
El Festival Filmets de Badalona arribava als 40 anys, i si bé la inauguració va tenir un to positiu i festiu, la clausura es va veure tacada per un intent de censura. El conseller delegat de Badalona Comunicació, Albert Fernández Santiveri, que es passejava pel Teatre Zorrilla durant els assajos, va sentir com els músics interpretaven l'Estaca de Lluís Llach i els va dir que no podien tocar aquella cançó, perquè tenia un significat polític. La nit de la clausura, el saxofonista Martí Serra es va aixecar, va dir... algú que es pensa que mana molt ens ha dit que no podem tocar..., etc., i tot seguit va inciar amb el saxo les primeres notes de la cançó i el públic, dempeus, va agafar el fil i en va cantar una estrofa. Després es van sentir crits d'in-de-pen-dèn-cia. És a dir, que un càrrec de l'Ajuntament de Badalona ha polititzat un festival de cinema, precisament perquè no volia que es polititzés. Felicitats, senyor Fernández Santiveri! El 40è aniversari de Filmets hauria de passar a la història per la qualitat del cinema que s'hi va projectar i no pas per intents de censura extemporanis.
Ens arriba la segona part del Hòbbit i els mals auguris es confirmen. La pel·lícula de Peter Jackson té una bona factura tècnica, intèrprets de renom i molts recursos... però no és un bon film. El guió s'estira com un xiclet i no té gaire substància, alguns diàlegs fan riure, les escenes d'acció no estan a l'alçada (de fet, la de Légolas baixant pel riu i lluitant contra els orcs sembla una escena de vídeojoc) i sobretot, sobretot, es fa llarga i avorrida. Potser no és tan lenta com la primera part, però poc li'n falta. El més acceptable del film són les escenes on apareix Smaug, és a dir, els quaranta minuts últims, tot i que les seqüències del drac harrypotteregen força. A la primera hora i mitja hi passa ben poca cosa. Massa pressupost i esforços per a tan poc resultat. Segurament els fans de la trilogia d'El Senyor dels Anells estaran encantats, tot i algunes objeccions, perquè es retrobaran amb tot l'univers Tolkien. Però per als amants del cinema, la pel·lícula no val gran cosa. Caldrà esperar la tercera i última part per saber si tot plegat fa un remuntada final. 
