El Hòbbit 2: la desolació de Smaug (2013) **

Ens arriba la segona part del Hòbbit i els mals auguris es confirmen. La pel·lícula de Peter Jackson té una bona factura tècnica, intèrprets de renom i molts recursos... però no és un bon film. El guió s'estira com un xiclet i no té gaire substància, alguns diàlegs fan riure, les escenes d'acció no estan a l'alçada (de fet, la de Légolas baixant pel riu i lluitant contra els orcs sembla una escena de vídeojoc) i sobretot, sobretot, es fa llarga i avorrida. Potser no és tan lenta com la primera part, però poc li'n falta. El més acceptable del film són les escenes on apareix Smaug, és a dir, els quaranta minuts últims, tot i que les seqüències del drac harrypotteregen força. A la primera hora i mitja hi passa ben poca cosa. Massa pressupost i esforços per a tan poc resultat. Segurament els fans de la trilogia d'El Senyor dels Anells estaran encantats, tot i algunes objeccions, perquè es retrobaran amb tot l'univers Tolkien. Però per als amants del cinema, la pel·lícula no val gran cosa. Caldrà esperar la tercera i última part per saber si tot plegat fa un remuntada final. 

Magic in the Moonlight (2014) **

L´última pel·lícula de Woody Allen és fresca, divertida, insubstancial... el que els crítics en dirien una obra menor. La trama és mínima, les interpretacions bones, en general, els diàlegs sensacionals, el paisatge de la Provença, molt bonic, però el conjunt no brilla especialment. Falla la química entre els dos protagonistes (un Colin Firth i un Emma Stone que ben bé podrien ser pare i filla) i a la pel·lícula li falta trempera. És una comèdia romàntica d'hora i mitja, entretinguda i prou, sense sorpreses, perquè de seguida s'intueix el que passa i des de bon principi ja esperes el final. No és cap obra mestra, ni cap film digne de ser recordat, però es deixa veure.

The Redemption of Henry Myers (2013) *

Revisitar el western sempre és bo. Al cap i a la fi, és una de les (poques) aportacions nord-americanes (juntament amb el jazz) a la cultura global. Però en veure La redempció de Henry Myers, un s'adona de seguida que ha comès un error. Per resumir, direm que el protagonsita se sent culpable de la mort d'un home quan, en companyia de dos sapastres, ha fet un atracament. Una dona viuda i els seus fills el recullen, el curen i el salven. Ell se sent agraït i alhora admira la fe religiosa de la dona, que ha superat l'assassinat del marit. Amb el temps, comença a sentir-se malament pel que ha fet i... ja es pot endevinar el final, oi? El problema del film és la moralina, estil "La casa de la Pradera", els diàlegs carregosos, etc. La pel·lícula és una autèntica americanada infumable. Veient-la, un troba a faltar revisions del gènere personals i de qualitat, com la de Clint Eastwood a Unforgiven [Sense perdó] (1992) o la dels germans Coen a True Grit [Valor de llei] (2010), que sí que valien molt la pena. Un consell: no perdeu el temps amb La redempció de Henry Myers.

Filmets 40 anys, clausura escandalosa

El Festival Filmets de Badalona arribava als 40 anys, i si bé la inauguració va tenir un to positiu i festiu, la clausura es va veure tacada per un intent de censura. El conseller delegat de Badalona Comunicació, Albert Fernández Santiveri, que es passejava pel Teatre Zorrilla durant els assajos, va sentir com els músics interpretaven l'Estaca de Lluís Llach i els va dir que no podien tocar aquella cançó, perquè tenia un significat polític. La nit de la clausura, el saxofonista Martí Serra es va aixecar, va dir... algú que es pensa que mana molt ens ha dit que no podem tocar..., etc., i tot seguit va inciar amb el saxo les primeres notes de la cançó i el públic, dempeus, va agafar el fil i en va cantar una estrofa. Després es van sentir crits d'in-de-pen-dèn-cia. És a dir, que un càrrec de l'Ajuntament de Badalona ha polititzat un festival de cinema, precisament perquè no volia que es polititzés. Felicitats, senyor Fernández Santiveri! El 40è aniversari de Filmets hauria de passar a la història per la qualitat del cinema que s'hi va projectar i no pas per intents de censura extemporanis.  

L'el·lipsi

La tècnica de l'el·lipsi és una de les més utilitzades en el cinema. Consisteix en un salt en el temps o en l'espai. Se suprimeix allò que no és necessari i permet que la història avanci amb rapidesa cap als moments importants.

L'el·lipsi forma part del llenguatge cinematogràfic. Estem acostumats a veure-la constantment: un rellotge de paret que marca una hora i al cap d'un segon un altra, un personatge que surt de casa i en l'escena següent és en un avió, etc, etc.

De totes les el·lipsis del cinema, segurament la més famosa i suggerent (és pràcticament una escena de culte) es trobi en el film d'Stanley Kubrick 2001: una odissea de l'espai (1968). Un salt en el temps de milions d'anys, l'evolució humana en pocs segons...

The Book Thief (2013) **

No he llegit la novel·la La lladre de llibres de Markus Zusak, de manera que m'estalviaré les comparacions que s'acostumen a fer en aquests casos i en què, normalment, sempre hi surten perdent les pel·lícules. Només diré que el film dirigit per Brian Percival explica una història bonica, amb un ritme lent i unes bones interpretacions. El conjunt, però, és una mica (o força) nyonyo. El punt de partida és excepcional: el narrador, que és la mort, es disposa a narrar sobre la vida dels éssers humans, que el tenen ben intrigat. A partir d'aquí, apareix la protagonista, una nena de 9 anys i la seva història de desgràcies en un context ja conegut: l'Alemanya nazi. De tot plegat, en destaco les interpretacions de Geoffrey Rush i Emily Watson, i la música de John Williams. La resta... què voleu que us digui. Pfff....

Clausura de filmets... esperant la 40a edició

S'ha acabat la 39a edició de FILMETS, el festival internacional de curmtetratges i vídeo que es fa a Badalona. Tot i que el jurat i els presentadors, a la gala de clausura, no deixaven de repetir la gran qualitat dels films i com de difícil havia estat haver de donar els premis, jo em refermo en què la qualitat d'enguany no ha estat gaire alta, en conjunt, comparada amb edicions anteriors. Alguns films bons, sí, però molta palla també. En més d'una ocasió, he pensat com devien ser els curmetratges no seleccionats, si els que es projectaven eren tan dolents. I no devia ser jo sol, qui ho pensava. En diverses sessions, molts dels filmets no rebien ni aplaudiments després de la projecció. Xiulets no, per respecte, però silenci moltíssim.

Aquí deixo un tràiler del filmet guanyador del festival d'enguany. Es titula The Mass Of Men (La massa dels homes), de Gabriel Gauchet. És una producció britànica que, al llarg del 2012, ha rebut diversos premis. Un curmetratge molt ben fet, que et deixa amb el cor encongit. La interpretació del protagonista, fantàstica.

 

 

Filmets 2013

El festival internacional de curtmetratges de Badalona (FILMETS) arriba a l'edició número 39 enmig de la crisi que no s'atura, però amb les ganes i la il·lusió de sempre. Enguany hi ha 289 films seleccionats de més de 40 països. El país convidat és França.

Vaig assistir a la inauguració de divendres a la nit (avorrida, farcida de discursos i amb una presentadora sense sang) i també m'he deixat caure per les sessions d'aquest cap de setmana (dissabte i diumenge). No puc dir altra cosa que he sortit decebut de la majoria, perquè d'un conjunt de deu, quinze o disset curtmetratges, amb prou feines se'n salven dos o tres. Tecnica, sí; experimentació, també; però pocs guions interessants i moltes interpretacions deificients. Tinc la sensació que s'aboquen molts recursos (humans i materials) als projectes, però que fallen les idees... Esperem que d'aquí al final la cosa millori. Pel bé del cinema i pel bé del festival.

Lo imposible (2012) **

Lo imposible, pel·lícula dirigida per J.A. Bayona i protagonitzada per Ewan McGregor i Naomi Watts, es basa en una història real d'una família espanyola (que al film es converteix en una família americana resident al Japó) que va ser víctima del tsunami de Tailàndia l'any 2004. 

La història és simple: els deu primers minuts ens presenten el matrimoni i els tres fills de vacances en un complex hoteler de Tailàndia durant les festes de Nadal. Són uns minuts presidits per la felicitat, el relax, la platja, el sol, etc. Tot molt paradisíac. Després, el tsunami i el caos. I una hora i mitja més de pel·lícula amb la família dividida i la lluita per sobreviure enmig d'un desastre col·lectiu descomunal i inesperat.  

Lo imposible ha estat premiada i ha rebut el reconeixement del públic i la major part de la crítica. Tècnicament està ben feta. Les interpretacions s'ajusten al dramatisme de la història, però... més enllà d'un guió que ens vol amagar deliberadament si la família es retrobarà o no, si el pare ha sobreviscut o si la mare sobreviurà, més enllà d'això, la tensió narrativa es dilueix. Es recrea en el drama familiar de manera superficial, busca descaradament la llagrimeta de l'espectador i no té el tremp necessari per aguantar dues hores de metratge que ja veus a venir com acabaran, perquè estem davant d'una pel·lícula de catàstrofes (com les d'accidents d'avions o terratrèmols dels anys 70), però actualitzada en uns fets del 2004. Si no fos perquè està inspirada en un fet real que tots guardem a la memòria, Lo imposible seria un telefilm típic i previsible made in Hollywood de dissabte a la tarda, ideal per fer la migdiada. 

En definitiva, molts mitjans i poca substància. I un interrogant que ens assalta després de veure Lo imposible: ¿segur que, del tsunami de Tailàndia, no se'n podia haver fet una història amb més entitat?

The Flowers of War (2011) ***

The Flowers of War és una coproducció entre la Xina i Hong-Kong dirigida per Zhang Yimou que se centra en l'episodi de l'any 1937 a Nanquín, durant la guerra entre el Japó i la Xina, quan l'exèrcit japonès va arrasar la ciutat i va provocar una matança històrica que encara avui es recorda. La pel·lícula es basa en la novel·la Les 13 dones de Nanquín, de l'escriptora xinesa Geling Yan, i és la producció més cara del cinema xinès amb un pressupost de cent milions de dòlars.

El film presenta la història d'un maquillador de cadàvers (Christian Bale) que arriba a una església catòlica de Nanquín per enterrar el capellà. Allà es troba un grup de noies atemorides (estudiants d'entre 11 i 12 anys) i un escolanet xinès (George), als quals haurà de protegir de l'exèrcit invasor japonès. Tot es complicarà quan un grup de prostitutes de la ciutat, per escapar del saqueig i la matança dels japonesos, entrarà a l'església buscant refugi.

La pel·lícula té un bon ritme narratiu (dues hores i vint-i-cinc minuts que no es fan llargues), unes interpretacions molt bones i una excel·lent realització. Els problemes són de guió, que no sempre encaixa bé les peces, i també de punt de vista narratiu. 

Pel que fa al guió, només dos exemples d'errors o incongruències: d'una banda, el personatge de John, que està alcoholitzat, però que a mitja pel·lícula deixa de beure... per què?; de l'altra, l'escena en què el jove George reconeix el cos d'una de les prostitutes gràcies a unes arracades de jade... que la noia s'acabava de posar i que ell no havia vist abans (!!!).  

Pel que fa a la perspectiva de la narració, unes quantes pífies.Com que tot el film està narrat en primera persona per una de les nenes, hi ha diverses escenes que ella mai no va viure ni veure, i que el personatge de John (Christian Bale) mai no l'hi explica. Com, doncs, pot narrar-ho la pel·licula? El gran error dels films en primera persona  (com Titànic, per exemple) és el munt d'incogruències de la narració (la primera persona sempre té una perspectiva limitada i no pot saber-ho tot), que en general no semblen importar ni a productors ni a directors. Un fet lamentable, ja que aleshores la història perd coherència i cau en la inversemblança, com en el cas que ens ocupa.

La pel·lícula es basa en una novel·la de l'escriptora Geling Yan, però amb nombroses diferències. A la novel·la no existeixen ni els personatges de l'assistent funerari (John) ni de l'escolanet (George), sinó el pare Engelmann (un capellà vell) i Fabio, un diaca italoamericà fill de missioners que ajudà el vell capellà. Però el més important és que la novel·la està escrita en tercera persona (i no des de la perspectiva d'una de les nenes), la qual cosa salva la limitació de la perspectiva. Per què, doncs, el canvi? Per què la pel·licula modifica el punt de vista narratiu i fa de la limitació de la perspectiva un problema que després no sap resoldre? Aquest és el gran interrogant d'un film que es deixa veure bé, que impressiona tant en el drama humà com en les escenes amb efectes especials, però que cau en la incoherència narrativa, cosa imperdonable per a un film que vol ser una gran obra, i que no ho aconsegueix.